dimecres, 28 de juliol del 2010

Farells de renom (III) Fra Maties Solà i Farell (1884-1973)

Fra Maties Solà i Farell, bisbe (Sant Llorenç Savall, 1884 – Barcelona, 1973)

Religiós caputxí consagrat bisbe pel cardenal Vidal i Barraquer l'any 1931 en el convent de Pompeia (dels pares franciscans, caputxins). Bisbe titular honorífic de Colofó (Àsia menor, actual Turquia). Després del seu pas per la diòcesi de Bluefields (Nicaragua), on fou vicari episcopal del 1931 al 1942 quan els caputxins tenien cura d’aquella zona, residí als Caputxins de Sarrià (Barcelona).
Per trobar informació de fra Maties Solà i Farell hem hagut d’anar a les biografies d’altres religiosos (per ex. Mn Dalmau, ordenat pel mateix Solà o Mn. J. Cartañà. bisbe de Girona), així com a diferents llibres locals.

De moment no podem afegir dades genealògiques dels parents d’en Solà i Farell. Essent nat a Sant Llorenç Savall al darrer quart del segle XIX, concretament l’11 d’agost de 1884, hores d’ara només podem indicar la probabilitat que la família Farell (de la seva mare) estigués emparentada amb la casa coneguda com a Marquet de la Roca, en aquell temps habitada per Miquel Farell “Miqueló” i na Coloma Salallasera (deducció a partir de dades de l’arxiu genealògic dels Farell a cura del sota signant). Morí als 89 anys el 26 d’agost de 1973 i les exèquies tingueren lloc a Ntra. Sra. de Pompeia de Barcelona.

Caputxí des de 1901, havia rebut el sacerdoci el 1909. Alternà un intens ministeri sacerdotal amb el magisteri de la filosofia al Col•legi superior de l’ordre d’Olot. Així mateix havia estat promocionat als diversos càrrecs interns de guardià o superior dels convents de Sarrià i Pompeia, de definidor o assistent provincial i de ministre provincial en el trienni 1927-30.

Com a preparació específica en el camp missioner havia exercit de comissari provincial per a les missions, i en particular en els anys 1925-26 s’ocupà del delicat encàrrec de visitador de les missions caputxino-catalanes a Amèrica. Aquesta visita, aparentment de rutina, tenia la finalitat concreta de salvar les fundacions caputxines a Mèxic, llavors en situació convulsa sota la pressió persecutòria del president Plutarco Elias Calles. Res va poder fer davant la decisió sectària d’expulsar del país a tot el clero estranger. Però l’experiència li serví de molt de cara a conèixer la situació americana.

Al produir-se el 1930 la mort del primer vicari apostòlic de Bluefields, monsenyor Agustí Bernaus i Serra, la santa seu designar a Solà per succeir-lo. Preconitzat l’1 de març de 1931 bisbe titular de Colofó i vicari apostòlic de Bluefields, rebé el 22 d’abril la consagració episcopal a l’església del Convent de Pompeia (d’on era guardià des de 1930).

I on és Bluefields, em preguntava jo? Doncs a la costa atlàntica de Nicaragua, on els caputxins catalans hi treballaren un vicariat apostòlic amb valentia, en un territori que era en bona part protestant (abans fou britànic). Entrà a la seva missió de Bluefields el 12 de juliol de 1931, essent rebut per unes dues mil persones. Monsenyor Maties començà actuant a fons amb l’organització de sis circumscripcions missioneres. Però no va poder complir el seu programa. La guerra civil (1936-39), amb la conseqüent crema de convents i l’assassinat d’uns 36 caputxins, impedí a Catalunya enviar-hi nou personal missioner. Solà cercà ajut a altres missions de l’Ordre, rebent-la de Detroit (Estats Units), a qui finalment se cedí la direcció espiritual de Bluefields, i ell presentà la seva renúncia o dimissió voluntàriament.

Retornat a Catalunya el 1942, el bisbe Solà s’instal•là a Pompeia, ajudant al bisbe de Barcelona -amb el títol de bisbe de Colofó-, tasca que exercí amb discreció i disponibilitat, guanyant-se l’amistós apel•latiu “el bisbe de les confirmacions”. La raó que fra Maties ordenés a Josep Dalmau (1926-1969) era el parentiu que els unia: ambdós eren fills de Sant Llorenç Savall. La cerimònia va tenir lloc al mateix poble: “Hi va venir tothom, l’església era plena de gom a gom, tothom em saludava i em felicitava… Va ser un dia entranyable, tot va anar molt bé. Ara ja era capellà. I estic segur que qui més intensament va viure aquest goig va ser la meva mare”. Una declaració entranyable de mossèn Dalmau que l’unia ministerialment a l’entranyable bisbe caputxí.

El parentiu amb el bisbe Solà li fou un salconduit que li permeté accedir al convent dels caputxins de Sarrià en plena caputxinada (10 de març de 1966). Mossèn Dalmau explica que recollí al bisbe Solà en el convent de Pompeia i en un taxi arribaren al convent amb l’excusa de visitar els malalts de la infermeria. Pogueren passar enmig dels policies que assetjaven la zona: “Quan els policies van veure el solideu vermell del bisbe Solà, van quedar impressionats i ens van deixar passar”. Quan eren dins del recinte conventual va ser quan la policia va rebre l’odre directa de Franco d’entrar i agafar els tancats. Mossèn Josep va ser agafat per dos policies però la intercessió del bisbe va fer el seu efecte: “El bisbe, espantat, es va treure la teula i va deixar al descobert el solideu vermell, que entre els policies va semblar que tingués màgia, i els dos em van deixar anar alhora”. Qüestionat per protegir-lo, el bisbe Solà, tremolós, argumentà el parentiu que tenien. Un mes després mossèn Dalmau visità el bisbe caputxí que “estava eufòric d’alegria perquè molta gent l’havia felicitat per com havia actuat aquell dia. Havia rebut una vintena de cartes que li agraïen que hagués donat tan valentament la cara i que s’hagués solidaritzat amb els detinguts”.

Gràcies als historiadors local podem saber d’alguns passatges de la vida del bisbe Solà que varen passar a Sant Llorenç Savall, el seu poble natal, on hi té dedicat un carrer. Així, el 1948 l’ajuntament de Sant Llorenç Savall manà la reposició de la làpida que recordava el seu naixement a la població i que sembla ser que havia estat destruïda als anys 30 (VALLS i VICENS 2010: 369). El 1951 l’ajuntament llorençà acordà nomenar fra Matíes Solà i Farell fill il•lustre. Feia anys que Solà anava sovint a Sant Llorenç, on feia el paper d’ “home bo” del poble prop de les autoritats franquistes i assistia als actes eclesiàstics destacats (VALLS i VICENS 2010: 377).

De l’epistolari del Bisbe Josep Cartañà hem extret una carta que aquest va escriure des de Girona a Fr. Maties Solà el 26 d’abril del 1963. Es dirigeix a Solà en tant que bisbe de Colofó, tot i que li adreça la carta a Barcelona. Li demana desplaçar-se a Girona per fer-li un favor, donat que la salut de Cartañà no li permet atendre uns assumptes.

Bibliografia.

CERVERA i VALLS, caputxí. Les memòries de Mn. Josep Dalmau i els Caputxins. Al web http://www.caputxins.cat/publicacions/llibres/any2009/dalmau/index.html Del llibre editat per Proa “Josep Dalmau, un capellà rebel, un sacerdot lliure”.

CLARA, Josep (2000). Epistolari de Josep Cartañà, bisbe de Girona (1934-1963). Ed. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Pàg. 256.

VIDAL, Ramon. Diari LA VANGUARDIA. Necrològica a l’hemeroteca (Edición del martes, 28 agosto 1973, página 23): http://hemeroteca.lavanguardia.es/preview/1973/08/28/pagina23/34282249/pdf.html

VALLS, Jaume i VICENS, Albert (2010). Sant Llorenç Savall. Més de mil anys d’història. Ed. Ajuntament de Sant Llorenç Savall i Farell editors. 1a. ed. Juliol 2010. Pàgs. 369 i 377.

David Farell i Garrigós (Barcelona, 1965)
Juliol de 2010